.jpg)
Majestats,
la
gent encapçala estes cartes demanant-vos coses. Jo ho faré
queixant-me per la deixadea que han tingut últimament a l'hora de
dur-me regals. No han tingut en compte ni les hores que he dedicat a
posar el betlem ni deixar ma casa acollidora perquè la feren seua.
Això sí, de les garrofes i la palla per als camells i el torró de
Xixona i la mistela de la Marina no he trobat ni rastre quan m'he
alçat a vore les meues peticions. Jo sempre he complit, però vostés
cada any m'han correspost amb menys. El regal de 2013 duia sorpresa,
ha sigut d'efecte retardat: jo, els meus companys i, el que més ens
ha importat i pel que hem treballat i ens hem deixat la pell -fins i
tot la vida-, el poble valencià, passarem un Nadal inoblidable: a
tots ens han deixat un cudol de carbó -del de la mina, no de sucre-.
Per
a mi, un periodiste de 35 anys, Nadal és sinònim d'alçar-me
corrent en escoltar la cançoneta que portaria la Grossa, de vore als
meus veïns ser partícips d'ella -fins i tot els afortunats pels
5nts números- i saber el que farien amb eixos diners. Nadal ve de la
mà dels enfarinats d'Ibi, de la carrera de calçotets de la Font de
la Figuera, de les innocentades -de pedra em quedí en saber que
Marta Sánchez fon segrestada durant la Guerra del Golf quan
felicitava als soldats espanyols-, les Sant Silvestres, la Nit de Cap
d'Any, la Cavalcada d'Alcoi -la més antiga de l'Estat espanyol-,
saber que els dolços de Casinos arriben fins al Vaticà, les
maratons davant la tele seguint un gosset amb una taqueta negra a
l'ull, pendent d'un oratge que podia fer-nos canviar les vacacions,
conéixer els plats típics per a sopar o dinar de cada poble,
sentir-me identificat i vore que no sols en ma casa els majors
estrenaven els menuts, estar dels nervis en palpar la solidaritat
valenciana en el Gent x Gent... Açò és un miniresum de 15 dies
dels 365 que té l'any i que vostés ens han enfosquit.
Continue
pensant que s'han equivocat de destinataris. Algú els ha donat
malament l'adreça. Quan mos iaios em contaven que Melcior, Gaspar i
Baltasar oferien al Jesuset encens, or i mirra jo no sabia el valor
de tot allò, però pensava que havia de ser descomunal perquè no
era normal que uns reis s'agenollaren davant d'un xiquet acabat de
nàixer.
Majestats,
facen-me cas, l'estrela seguix lluint. Des de Burjassot, en el punt
més alt del pirulí que forma part de la identitat del meu poble
encara s'encén i s'apaga la llum que alerta de l'alçària de la
torre. Això vol dir que el que hi ha baix d'eixe estel està latent,
esperant que li tornen a donar llum. Una llum que automàticament
reviurà els centres de Castelló i Alacant i des d'ahí il·luminarà
somriures, traurà llàgrimes d'emoció, serà aïna vertebradora de
les meues 32 comarques i ferramenta indispensable del meu autogovern
i, per descomptat, màxima responsable de la pervivència,
normalitat, difusió i aprenentatge d'una llengua que es fa a imatge
i és més dolça que la mel.
Ara,
rei que sóc de dos princeses que en escoltar quan son iaio entrava
en casa canviaven els dibuixos de cadenes mesetàries per un 9,
comprenc el que és trobar a faltar un ser volgut per estes dates i
em ve al cap aquella cançó d'El Almendro: “Torna a casa, torna,
que t'esperem. Torna a casa, torna, necessitem rialles, les teues
carícies, les teues mirades i les teues mans. Torna a casa, torna,
torna a la teua llar.”
Sempre
he sigut fidel al rei negre, però darrerament em feia igual. Pensava
que tot queia en el mateix sac. Però per si de cas, enguany torne a
les meues quimeres i preferències. Torne a escriure la carta al rei
bru, al qui mai em decebé.
Baltasar,
amb eixa il·lusió de tindre-la de nou i vore la llum en la faç
dels 5 milions de valencians, només puc demanar-te una cosa. Amb
totes les meues forces i de tot cor demane que torne RTVV.
Josep
Puchades i Vicent
Periodiste
de RTVV i
Delegat sindical de CSI·F-RTVV
http://www.levante-emv.com/cultura/2014/01/04/reis-carbo-i-rtvv/1065241.html
http://www.csi-f.es/content/reis-carbo-i-rtvv
http://www.csi-f.es/content/reis-carbo-i-rtvv
